El 23 de febrer de 1981 i al crit de guerra de “se sienten, coño”, frase celebrada durant tot aquest temps com entranyable i divertida, ves per on, van començar unes de les hores més amargues de la nostra història. La tornada a temps que es creien tancats. Durant aquestes hores, una persona, Joan Carles I, rei del país, gestiona “amb èxit” el problema i tot acaba amb la conclusió de la necessària presencia de la monarquia a les nostres vides. Una altra persona, Gutiérrez Mellado ens deixa bocabadats amb el seu orgull de no agenollar-se mentre Tejero fa el possible per fer-lo caure.

Aquesta és una intervenció “estudiada” pel monarca i per la seva institució -la monarquia que veia que el seu paper quedava devaluat vers la creixent modernitat de la societat-. D’aquest cop d’estat i la seva solució es va aconseguir que la imatge del rei fos, en última instància, la de “Salvador de la Democràcia” (en majúscules les dues paraules). Que aquest binomi monarquia-democràcia quedés establert i que deixéssim de lluitar els ciutadans perquè ja teníem rei i govern i tots dos vetllaven per nosaltres.

Trenta-set anys després, aquells que ens guardaven, el govern, el rei, tracten l’actuació del poble català -posar una papereta a un urna (en realitat un tros de paper en una capsa, però amb un altíssim contingut simbòlic) i la no-violència (que tot el que s’apreciï com a ésser humà pacífic coneix i ha cantat com si fos la reencarnació mateixa de Gandhi)-, com un cop d’estat... I ho fan creure a la resta de ciutadans, aquests amb voluntat de creure’s tot el que els hi diguin si això manté l’ideari de “España unida”. Un cop d’estat amb tot el que suposa la referència en sí mateixa. Un cop d’estat de ciutadans que únicament volen una societat millor pels seus fills i per ells (si arriben a temps), que volen un país lliure i realment democràtic. Uns ciutadans que com a única arma van utilitzar allò que tenien: un paper amb els seus desitjos i els seus somnis.

Un cop d’estat és imposar. Un cop d’estat és usurpar el poder del poble. L’1 d’Octubre es va voler parlar i expressar la no continuació en un país que menysprea una comunitat per la qual ha de tenir cura. Perquè això és el que fa un govern: cuidar dels seus ciutadans. Això que precisament va fer el rei de tots els espanyols fa ara trenta-set anys, anul·lant la imposició d’un règim violent que menyspreava a cada un dels seus habitants que no fossin adeptes a un senyor amb bigoti que governés arbitràriament i sense seguir la llei del dret.

L’1 d’octubre es va voler dir des d’aquí que la relació ja no funcionava. Que ja hi ha prou de maltractament. Que el cos ja no te ganes de jarana i que volem provar noves formes de fer les coses. I una altre vegada el rei, s’alça com a únic defensor de l’equilibri del país, un país que, en comptes d’escoltar, ha fet passos de gegant per soterrar totes les veus que clamaven justícia, no sols per ells, sinó per tots i cadascun dels ciutadans.

Felip ha fet el mateix que va fer el seu pare quan ell tenia 13 anys i aprenia l’ofici de rei. Diferència: Joan Carles va aturar (o va fer creure a una gent espantada pel que li venia a sobre, jo era petita i ho vaig viure) una dictadura que podia haver estat una continuació de la que es va patir durant 40 anys i que, quina ironia, va propulsar de nou el re-establiment de la monarquia, una institució que ja no existia. El que Felip ha fet no ha sigut “salvar” al país d’una foscor militar com fa 37 anys va fer el seu pare. La solució que ha donat Felip vers la situació complexa i tan diferent de la que es va viure al 1981 ha estat tractar dues situacions diferents amb la mateixa equació, però amb èxit i es reflexa en que no ha aturat cap cop d’estat però ha fet que la resta pensés que si ho havia fet. I la ferida continua oberta.

Així, es celebra que tal dia com avui (mira que ens agrada aquesta frase…) fa 37 anys ens vam lliurar d’una altra dictadura gràcies al temple del nostre rei, heroi per alguns, (in)digne autoritat per altres. També podríem recordar a Gutiérrez Mellado com a símil poètic de que cap persona hauria d’agenollar-se ni per por, ni per res davant ningú. Avui també reivindiquem que el mot “cop d’estat” és lleig si es treu de context. I nosaltres estem fora d’aquest context. Ni les formes, ni els actes defineixen els fets de l’1 d’Octubre com a “cop d’estat”. No senyors. En tot cas es diu llibertat.

Quantes coses per pensar un 23 de febrer qualsevol...