Alguns diuen que els termes com patriarcat o masclisme són conceptes obsolets, d’una altra època, sense vigència, justificant-se sota una suposada igualtat que ha arribat de la mà de la modernitat. La realitat és una altra. Aquestes expressions mai han mort. 

Ingenu aquell que pensi que la dona obrera gaudeix de les mateixes condicions que l’home en una societat que les discrimina. Innocent aquell que no pot veure tota una organització social pactada mitjançant la qual s’amaga el patriarcat. Crèdul aquell que no vulgui veure una realitat establerta, la qual ens envolta i ens acaba discriminant a tothom.

Des d’aquí volem fer un crit a la reflexió. Cap societat pot avançar carregant desigualtats a l’esquena, raó per la qual la lluita de la dona i el socialisme ha d’anar al capdavant de tot el moviment anticapitalista.
Resulta obvi que vivint sota un sistema l’objectiu del qual és aconseguir, sigui com sigui, el màxim benefici econòmic, la dona patirà una opressió directa en l’àmbit laboral. Però aquesta opressió no acaba pas aquí, sinó que arriba al carrer i a les nostres cases, parlem de la dominació la domèstica. En ambdós casos la dona és sobreexplotada i maltractada en major o menor mesura.

La lluita i l’educació són els pal·liatius contra un sistema i una societat malalta i desigual. El canvi no arribarà per si sol, necessitem una consciència col·lectiva que ens faci veure l’invisible. A més a més, si el que volem és acabar amb la dependència de la dona respecte l’home, amb la precarietat laboral a la que s’enfronta la dona treballadora en el mercat laboral, amb la seva mercantilització... hem de creure necessària la unió completa de la classe treballadora i evitar la segregació a la que estem exposats davant les xacres que ens fa patir aquest sistema. Estem parlant llavors de visualitzar l’arrel del problema i destruir-la amb un bon cop de falç.