En uns dies on sembla que tot s’hi val. En uns dies on sembla que per fer un país nou cal renunciar a allò que, a més de ser bàsic, és nostre. 
Com en el capitalisme més senil. Com una maquinaria de les més grans empreses, privades, del món. Si, d’aquelles que et venen un Ferrari. D’aquells que aconsegueixen que no te n’adonis que no té rodes fins que ja has pagat el preu que ells han cregut convenient i no hi ha volta enrere. 

Així ens trobem avui. Tenim davant de nosaltres una maquinaria, digne de les més grans empreses, disposada a vendre’ns un país sense drets. Disposada a vendre’ns el NOSTRE propi país, això si, sense drets. Estem disposades, realment, a comprar un país per a les nostres filles on elles mateixes no tinguin res més que un país sense drets? Jo no hi estic disposada, ni per les meves filles ni per les filles de la veïna del meu carrer.

Desitjo un país de totes. Per aquelles que van veure els seus pares passar gana. Per aquelles que ho han perdut tot i tenen dret a recuperar-ho tot. Per aquelles que han fet camí des de països llunyans per trobar aquí, amb nosaltres, un futur més digne. Per mi i per totes aquelles que comparteixen carrer amb mi. Per mi, totes tenim lloc en aquest nou país. Per mi, totes mereixem els mateixos drets. 
Això és el que exigeix la Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent. Ho exigeix perquè sabem del cert, que els drets no es demanen, s’exigeixen. Al carrer i a les institucions. 

No hem vingut a tirar enrere cap procés. Hem vingut a tirar endavant un procés ple de contingut. Exigir uns drets socials és demanar tirar endavant el procés sense deixar ningú a l’estacada. 
Agosarat és qui demana que al tren que ens porta a la República Catalana hi hagi seients per tothom? Que no hi hagi ningú passant fred a l’hivern? Que totes les persones tinguin un plat a taula? Que totes les persones tinguin dret a l’habitatge? Que totes les persones tinguin dret a obrir l’aixeta i veure rajar aigua? Que totes les persones tinguin dret a anar al metge en un hospital públic i no a un privat pagat amb recursos públics? Que totes les persones tinguin dret a manifestar-se sense ser apallissades o condemnades? 

Realment creieu que aquesta gent de la CUP, som els que hem vingut a posar pals a les rodes? Realment creieu que aquesta gent, que té persones condemnades per defensar els drets de les persones, posa pals a les rodes?

De veritat creieu que a més de no exigir drets socials, hem de seguir obeint les injustes i antidemocràtiques lleis espanyoles i seguir debatent amb qui ens nega tot per intentar que ens ho doni tot? De veritat encara ningú ha vist que al tren que ens porta a la República Catalana ja no hi ha lloc per les lleis espanyoles? Ni per les injustícies socials? Ni per les retallades? Ni per els corruptes? Ni per les privatitzacions d’allò que és de totes?

De veritat això és demanar quelcom agosarat?

Si realment penseu que és agosarat, demanem disculpes, estem construint la República Catalana per totes.

Silvia Rotger Gomila
Regidora de la CUP a Masquefa