Al llarg de tota la nostra història, escrita sempre per homes, la dona, com un defecte espantós de la natura, ha estat amagada i se li ha impedit parlar sota pena de bruixeria, de sacrilegi, de revolta. Néixer dona l’ha convertit en moneda de canvi a les negociacions entre països, entre famílies, entre fortunes. 

Néixer dona ha significat sempre tancament; en una casa sota potestat paterna o del marit; en un vestit, que hem batejat com a “moda”; aclaparador, de grans faldilles, “verdugados”, “corsés de balenes”, “mirinyaques” i “crinolines”. Autèntics objectes de tortura femenina que impedien el moviment i per tant l’acció, en un món on els homes guardaven la clau com si fossin “Barbablava” perquè eren els únics que tenien el do del moviment...

Dones del carrer, poetes, escriptores, estudioses, pintores, científiques... Hipatia, Joana d’Arc, Mary Wollstonecraft, Mary Shelley, Ada Lovelace, Marie Curie, Rosa Luxemburg, Federica Montseny, Clara Campoamor, Frida Kahlo... trencar la barrera i sortir a la llum va suposar per algunes d’elles perdre la seva condició de dones honestes, de dones amb cordura, de dones dignes... de vegades va suposar perdre també la vida... de vegades van rebre mots descarnadors com “Joana la Loca” o d’altres més anònims però igual d'insultants “vampiressa”, “lloba”, “zorra”, “puta”... perquè les dones que sobresortien deixaven de ser compreses dins del món establert i ordenat i, d’alguna manera, havien de tornar a quedar darrera d’un home...

Sempre la mateixa historia. Autores amagades darrera un nom d’home per poder expressar-se. Menyspreades si en algun moment es coneixia la seva identitat de dona.

“La femella és femella en virtut de certa falta de qualitats” deia Aristòtil, un dels més grans filòsofs grecs i també un dels més misògins. Llavors si el problema està en aquesta falta de qualitat, perquè quan la tenim, quan per fi, aconseguim la qualitat necessària que, segons ells ens manca, ens convertim, no en una igual, sinó en una enemiga? Baudelaire sembla que té la resposta. I quina resposta!: “En tota dona de lletres hi ha un home fracassat”... La idea del contrari mai acceptat a la idea de complement, d’unió, sinó la idea de contrari com alteritat, com el que ens separa, rebutja, la contrarietat mateixa. L’Altre al costat esquerra, el costat de l’obscuritat, la nit, els elements impurs. La dona com impura en sí mateixa perquè sagna i no mor, perquè pareix i dona vida, perquè a pesar de tot és capaç també de pensament i pensa.

Volem moltes coses. Volem igualtat al treball, amb sous equiparables als dels nostres companys masculins. Volem respecte perquè no som un objecte i quan diem no, és no. No en majúscules i en minúscules. Volem triar ser el que volem fer sense impediments. Volem poder ser mares i treballar sense haver de deixar la pell a cada minut de la nostra vida. Ser lliures de triar opcions. Descobrir.

El dia 8 de març ens manifestarem. Ens aturarem per cridar. I no ho farem soles. Ens faran costat aquells homes que han aprés a no tenir-nos por. Que ens respecten. És un pas endavant perquè no necessitem a l’home per cridar per la nostra dignitat però, al contrari que alguns d’ells, no els fem fora de les nostres vides. Volem, per fi, ser iguals. No més. No menys. Iguals.